Bon dia Casil

Tinc fred – balbuceja Casilda, dormitada. El cap li pega voltes i només recorda vagues imatges que li venen a la ment, com llums trastornadores, de la festa que s’hi va pegar eixa nit - ¡Mare de Déu!, almenys me’n vaig beure una ampolla de güisqui tot sola. Quina imatge li donaria a les meues amigues després de tant de temps sense vore-nos – diu decepcionada  la pobra Casilda. Sense obrir els ulls, badalla, alliberant un gran sospir, i de sobte, sent en la seua esquena com si li clavaren unes fortes mans, fent-li un dolor inaguantable. Un mareig l’atordeix encara més, i seguidament, un fàstic s’apodera del seu estómac, vomitant tot el que porta dins.

Obri els ulls, per vore el contingut de la preocupant bossada i, es troba nua, en un carreró, amagada darrere d’uns contenidors. Davant d’ella i ha un xic, que li esta agafant dels muscles i la agita, intentat fer-li recobrar la consciència. El pànic s’apropia dels seus sentits i comença a tapar-se morta de vergonya. Plora desconsoladament. Les llàgrimes amaren tot el seu rostre, ofegant-la.

- Senyora... no es preocupi, ara ja esta bé. ¡No sap l’esglai que m’ha donat! – exclama el xic pèl-roig – Pensava que estava morta. Espere, que li ajude a alçar-se – diu oferint-li la mà servicialment.

Casilda li glopeja alterada. No sap que esta passant i quina broma de mal gust li han fet les seues amigues, quitant-li tota la roba i deixant-li al carrer com si fora un gos roí. Cobrint-se, aconsegueix posar-se en peu. Es queda immòbil, com una pedra. El xic li ofereix el seu abric i ella l’accepta. Quan termina de posar-se’l corre, presa del por, lluny d’eixe xic de galtes vermelles, cobertes de diminutes pigues. La gent del carrer la mira confosa, i ningú socorre als seus crits plens d’angoixa. El xic corre darrere seua molt preocupat. Veient la absoluta negació de les persones del carrer, al escoltar els seus alarits demanant auxili, Casilda s’amaga en una tenda de ultramarins, regentada per una família india.

- Per favor, ajudi’m – suplica confosa d’un crit estrepitós – un xic em persegueix pel carrer i no se que es el que vol de mi – Casilda trenca a plorar encara més que abans. Li costa respirar.

- Senyora, calmes – diu el cap del negoci – Ara mateix trucarem a la policia – diu agafant una cadira i portant-se-la a on esta ella. L’home mira a la seua dona i li diu alguna cosa en el seu idioma, que Casilda no entén. Ella es sent víctima d’un patiment innecessari.

Dos dones majors, que feien les seues compres en eixe moment, murmuren sobre l’escena que acaba d’ocórrer. Les seues mirades se li claven com agulles de cosir al seu cos nu. Casilda baixa el cap assolada. Intenta fer memòria del que va passar la nit anterior però no aconsegueix recordar res. Comença a dubtar de si havia eixit o no amb les seues amigues, a vegades, la memòria li juga males passades. Es seca les mans, mullades per les llàgrimes, a l’abric del xic i, quan les mira, una sensació d’horror li sorprèn, i es que no reconeix les seus mans. El xic entra en la tenda buscant-li. Casilda pega un vot en la cadira.

- ¡Eixe es!– crida senyalant-li com un botja – eixe es el xic que em perseguia pel carrer com un energumen.

- Per favor senyora, no façi el borinot. Jo només l’he ajudat– diu defensant-se – si no fora per mi seguiria mig morta, al carrer, sense roba, i algú desaprensiu s’haguera ocupat d’acabar amb vostè.

- Estic farta, no em tornis a dir senyora, ¡que tinc la mateixa edat que tu, pardal! – diu sufocada en un grau rugit. Les dones que murmuraven es riuen estridentment del comentari de Casilda - ¡Calleu ja, velles insuportables!  - ordena.

- Senyora, primer, té que aprendre a parlar amb educació i segon, deuria de graduar-se la vista si no es capaç de vore que vosté deu de ser més major que nosaltres dos – diu una d’elles a riallades – Si ja t’hi deia jo, aquesta dona esta mal del cap – li comenta a l’orella a la seua amiga.

Casilda no suporta més aquelles injustes acusacions i, colèrica, camina fins a les dos arrugades marietes. En eixe moment, veu la seua figura reflexada als vidres de  l’escaparata i cau a terra desmallada. Els ulls de Casilda es queden oberts, espantats per la seua vertadera visió.

Una dolça veu desperta a Casilda del seu malson. Una veu familiar i melosa, que fa que somrigui plena de felicitat.

- Bon dia Casil – diu amistosament Julio – Com et trobes? – pregunta intranquil.

- ¡Oh Julio!, quan de temps sense vore’t. Ja te trobava a faltar, ¡eh! – diu renyant-li - Bé... estic bé... però he tingut un son espantós – diu abrasant al jove infermer – gràcies per despertar-me – li dona un petó al nas.

- Sent dir-te que no ha sigut cap malson – diu amb una tristesa que inunda tota la seua veu. Casilda es porta les mans a la boca frenant el crit que creix ,esvalot, en la seua gola – Vas escapar-te de la residència aquest dimarts i has estat desapareguda fins a hui, divendres, per sort van encontrar-te i ara estàs sana i estalviada. Te va encontrar un xic al carrer, inconscient, sense roba, sota un bassal de vòmit. Supose que estaries desorientada i al despertar vas eixir corrent per pura por – diu unint les seues mans a les d’ella.

- ¡Déu meu, ja me’n recorde de tot! – diu ploriquejant – vaig caure a terra, perdent el sentit, al veure el meu reflex a l’escaparata. No se per que pensava que era jove i que les meues amigues m’havien gastat una broma torbadora. Mare meua... què me esta passant Julio?. Ja no només vaig perdent la memòria, sinó que també m’invente histories nocives.

Julio l’abrasa amb tendresa i esta es dorm als seus lleugers braços. Quan Casilda cau en un sopor meravellós, Julio plora, imaginant el fatídic final de la vella Casilda. 

Casilda té setanta-tres anys. Porta vivent a la residència deu anys. Es va ingressar ella  mateixa, doncs veia que el temps passava i que es feia vella cada vegada més i que estava sola, sempre sola. Té alzheimer des de fa dos anys. Primer va començar a oblidar petites coses com el que havia llegit a la premsa o en algun llibre, successos que havia vist a la televisió, fins i tot detalls de converses o converses senceres, tot açò l’associava a la poca atenció prestada per la seua part, no li va donar més importància. Després, va començar a oblidar coses més importants com, per exemple, si havia menjat, que havia fet en tot el dia, a on havia anat, a qui havia vist, etc. Fins arribar a oblidar a totes les persones que havien viscut, durant deu anys, amb ella, excepte a Julio.

Julio porta treballant a la residència sis anys, els dos primers com a voluntari. Va conèixer a Casilda en l’estiu del 2003, al seu primer dia. Ella estava fent floretes de paper en la terrassa quan de sobte, una tempesta elèctrica va començar a glopejar el cel, com si algun Déu grec estiguera malhumorat i no tinguera altra cosa millor que fer. Tota la gent es va posar a cobert, menys Casilda, que va començar a ballar, extasiada, sota l’aigua brava. Julio es va quedar mirant-la durant una llarga estona, somrient-li. Casilda estava abstreta en el seu ball místic, regant cada un dels seus porus, amb el interminable grop d’aigua. Eixe mateix dia Julio es va enamorar de Casilda i va centrar totes les seues hores en ella.

Els doctors de la residència pensen que Casilda només reconeix a Julio per eixa raó, per que han creat entre ells, un vincle tant fort i confident, que el cervell de Casilda ha emmagatzemat eixos records presents, transformant-los en records passats i, d’eixa forma, ha enganyat al seu subconscient.

Julio porta dormint amb Casilda, totes les nits, des de que va escapolir-se de la residència. Mai es perdonarà el que va passar setmanes arrere. I si li haguera passat alguna cosa?, es pregunta a totes hores, fustigant-se per no haver fet res per evitar-ho.

Casilda es sent protegida amb Julio al seu costat. Li encanta descansar el seu rostre sobre el pit de Julio i sentir els bàtecs del seu cor accelerat.

- Julio – diu mig dormida – prompte el meu cervell també em castigarà soterrant, al fons de la meua memòria, la teua imatge, i ja no reconeixeré a ningú, quedant-me sola i vella.

- No digues eixes coses Casil – diu controlant les seues emocions – tu sempre em recordaràs. I saps una cosa?, mai podries ser més preciosa que en aquest moment – diu acariciant el seu cabell blanc amb delicadesa. Casilda sent com si es blanejara amb el cos de Julio. Finalment, els dos es queden dormits. 

El trenc d’alba parteix el firmament en dos, donant-li la benvolguda al dia. Casilda esta a soles en la habitació, mirant per la finestra l’eixida del sol. Es queda submergida en el paisatge i no escolta a Julio, que acaba d’entrar en l’habitació. Porta un gran ram de flors, fetes per ell, amb paper, com li havia ensenyat Casilda.

- Bon dia Casil – diu Julio donant-li les flors.

- Gràcies... son molt boniques. Qui me les envia? – pregunta desconcertada.

- Son de la meua part Casil – diu estranyat – les he perfumat amb eixa fragància de lotus blanc que tant  t’agrada. Que et pareixen?, m’han quedat bé?. Més val que digues que si, per que porte quatre dies fent-les - diu orgullós.

- Son preciosíssimes - diu olorant les flors – Però una pregunta, tu qui ets? – diu amb expressió seriosa. 

Julio es queda mut. El seu temor s’ha fet realitat. Unes fines llàgrimes, tan fines que Casilda no las veu, cobreixen la seua cara – Jo – pensa – Jo – ensorra l’angoixa – sóc el teu infermer – diu acabat.

Casilda somriu i diu - Doncs no calia falta que feres açò per a mi, però gràcies de totes les formes. Eres un xic molt amable.

Julio no el pot aguantar i es posa a plorar com un nen que ha perdut el que més estimava. Casilda, perplexa, deixa les flors en el llit i li abrasa, calmant-lo, com si fora el seu xiquet.