Bon dia Casil
Tinc fred – balbuceja
Casilda, dormitada. El cap li pega voltes i només recorda vagues imatges que li
venen a la ment, com llums trastornadores, de la festa que s’hi va pegar eixa
nit - ¡Mare de Déu!, almenys me’n vaig beure una ampolla de güisqui tot sola. Quina
imatge li donaria a les meues amigues després de tant de temps sense vore-nos –
diu decepcionada la pobra Casilda. Sense
obrir els ulls, badalla, alliberant un gran sospir, i de sobte, sent en la seua
esquena com si li clavaren unes fortes mans, fent-li un dolor inaguantable. Un
mareig l’atordeix encara més, i seguidament, un fàstic s’apodera del seu
estómac, vomitant tot el que porta dins.
Obri els ulls,
per vore el contingut de la preocupant bossada i, es troba nua, en un carreró,
amagada darrere d’uns contenidors. Davant d’ella i ha un xic, que li esta
agafant dels muscles i la agita, intentat fer-li recobrar la consciència. El
pànic s’apropia dels seus sentits i comença a tapar-se morta de vergonya. Plora
desconsoladament. Les llàgrimes amaren tot el seu rostre, ofegant-la.
- Senyora...
no es preocupi, ara ja esta bé. ¡No sap l’esglai que m’ha donat! – exclama el
xic pèl-roig – Pensava que estava morta. Espere, que li ajude a alçar-se – diu
oferint-li la mà servicialment.
Casilda li
glopeja alterada. No sap que esta passant i quina broma de mal gust li han fet
les seues amigues, quitant-li tota la roba i deixant-li al carrer com si fora
un gos roí. Cobrint-se, aconsegueix posar-se en peu. Es queda immòbil, com una
pedra. El xic li ofereix el seu abric i ella l’accepta. Quan termina de
posar-se’l corre, presa del por, lluny d’eixe xic de galtes vermelles, cobertes
de diminutes pigues. La gent del carrer la mira confosa, i ningú socorre als
seus crits plens d’angoixa. El xic corre darrere seua molt preocupat. Veient la
absoluta negació de les persones del carrer, al escoltar els seus alarits demanant
auxili, Casilda s’amaga en una tenda de ultramarins, regentada per una família
india.
- Per favor,
ajudi’m – suplica confosa d’un crit estrepitós – un xic em persegueix pel
carrer i no se que es el que vol de mi – Casilda trenca a plorar encara més que
abans. Li costa respirar.
- Senyora,
calmes – diu el cap del negoci – Ara mateix trucarem a la policia – diu agafant
una cadira i portant-se-la a on esta ella. L’home mira a la seua dona i li diu
alguna cosa en el seu idioma, que Casilda no entén. Ella es sent víctima d’un
patiment innecessari.
Dos dones
majors, que feien les seues compres en eixe moment, murmuren sobre l’escena que
acaba d’ocórrer. Les seues mirades se li claven com agulles de cosir al seu cos
nu. Casilda baixa el cap assolada. Intenta fer memòria del que va passar la nit
anterior però no aconsegueix recordar res. Comença a dubtar de si havia eixit o
no amb les seues amigues, a vegades, la memòria li juga males passades. Es seca
les mans, mullades per les llàgrimes, a l’abric del xic i, quan les mira, una
sensació d’horror li sorprèn, i es que no reconeix les seus mans. El xic entra
en la tenda buscant-li. Casilda pega un vot en la cadira.
- ¡Eixe es!–
crida senyalant-li com un botja – eixe es el xic que em perseguia pel carrer
com un energumen.
- Per favor
senyora, no façi el borinot. Jo només l’he ajudat– diu defensant-se – si no
fora per mi seguiria mig morta, al carrer, sense roba, i algú desaprensiu s’haguera
ocupat d’acabar amb vostè.
- Estic
farta, no em tornis a dir senyora, ¡que tinc la mateixa edat que tu, pardal! –
diu sufocada en un grau rugit. Les dones que murmuraven es riuen estridentment
del comentari de Casilda - ¡Calleu ja, velles insuportables! - ordena.
- Senyora,
primer, té que aprendre a parlar amb educació i segon, deuria de graduar-se la
vista si no es capaç de vore que vosté deu de ser més major que nosaltres dos –
diu una d’elles a riallades – Si ja t’hi deia jo, aquesta dona esta mal del cap
– li comenta a l’orella a la seua amiga.
Casilda no
suporta més aquelles injustes acusacions i, colèrica, camina fins a les dos arrugades
marietes. En eixe moment, veu la seua figura reflexada als vidres de l’escaparata i cau a terra desmallada. Els
ulls de Casilda es queden oberts, espantats per la seua vertadera visió.
Una dolça
veu desperta a Casilda del seu malson. Una veu familiar i melosa, que fa que somrigui
plena de felicitat.
- Bon dia Casil
– diu amistosament Julio – Com et trobes? – pregunta intranquil.
- ¡Oh
Julio!, quan de temps sense vore’t. Ja te trobava a faltar, ¡eh! – diu renyant-li
- Bé... estic bé... però he tingut un son espantós – diu abrasant al jove
infermer – gràcies per despertar-me – li dona un petó al nas.
- Sent dir-te
que no ha sigut cap malson – diu amb una tristesa que inunda tota la seua veu.
Casilda es porta les mans a la boca frenant el crit que creix ,esvalot, en la
seua gola – Vas escapar-te de la residència aquest dimarts i has estat
desapareguda fins a hui, divendres, per sort van encontrar-te i ara estàs sana
i estalviada. Te va encontrar un xic al carrer, inconscient, sense roba, sota
un bassal de vòmit. Supose que estaries desorientada i al despertar vas eixir corrent
per pura por – diu unint les seues mans a les d’ella.
- ¡Déu meu,
ja me’n recorde de tot! – diu ploriquejant – vaig caure a terra, perdent el
sentit, al veure el meu reflex a l’escaparata. No se per que pensava que era
jove i que les meues amigues m’havien gastat una broma torbadora. Mare meua... què
me esta passant Julio?. Ja no només vaig perdent la memòria, sinó que també m’invente
histories nocives.
Julio
l’abrasa amb tendresa i esta es dorm als seus lleugers braços. Quan Casilda cau
en un sopor meravellós, Julio plora, imaginant el fatídic final de la vella
Casilda.
Casilda té
setanta-tres anys. Porta vivent a la residència deu anys. Es va ingressar
ella mateixa, doncs veia que el temps
passava i que es feia vella cada vegada més i que estava sola, sempre sola. Té
alzheimer des de fa dos anys. Primer va començar a oblidar petites coses com el
que havia llegit a la premsa o en algun llibre, successos que havia vist a la
televisió, fins i tot detalls de converses o converses senceres, tot açò
l’associava a la poca atenció prestada per la seua part, no li va donar més
importància. Després, va començar a oblidar coses més importants com, per
exemple, si havia menjat, que havia fet en tot el dia, a on havia anat, a qui
havia vist, etc. Fins arribar a oblidar a totes les persones que havien viscut,
durant deu anys, amb ella, excepte a Julio.
Julio porta
treballant a la residència sis anys, els dos primers com a voluntari. Va
conèixer a Casilda en l’estiu del 2003, al seu primer dia. Ella estava fent
floretes de paper en la terrassa quan de sobte, una tempesta elèctrica va
començar a glopejar el cel, com si algun Déu grec estiguera malhumorat i no
tinguera altra cosa millor que fer. Tota la gent es va posar a cobert, menys Casilda,
que va començar a ballar, extasiada, sota l’aigua brava. Julio es va quedar
mirant-la durant una llarga estona, somrient-li. Casilda estava abstreta en el
seu ball místic, regant cada un dels seus porus, amb el interminable grop
d’aigua. Eixe mateix dia Julio es va enamorar de Casilda i va centrar totes les
seues hores en ella.
Els doctors
de la residència pensen que Casilda només reconeix a Julio per eixa raó, per
que han creat entre ells, un vincle tant fort i confident, que el cervell de
Casilda ha emmagatzemat eixos records presents, transformant-los en records
passats i, d’eixa forma, ha enganyat al seu subconscient.
Julio porta
dormint amb Casilda, totes les nits, des de que va escapolir-se de la
residència. Mai es perdonarà el que va passar setmanes arrere. I si li haguera
passat alguna cosa?, es pregunta a totes hores, fustigant-se per no haver fet
res per evitar-ho.
Casilda es
sent protegida amb Julio al seu costat. Li encanta descansar el seu rostre
sobre el pit de Julio i sentir els bàtecs del seu cor accelerat.
- Julio –
diu mig dormida – prompte el meu cervell també em castigarà soterrant, al fons
de la meua memòria, la teua imatge, i ja no reconeixeré a ningú, quedant-me
sola i vella.
- No digues
eixes coses Casil – diu controlant les seues emocions – tu sempre em recordaràs. I saps una cosa?, mai podries ser més preciosa que
en aquest moment – diu acariciant el seu cabell blanc amb delicadesa. Casilda
sent com si es blanejara amb el cos de Julio. Finalment, els dos es queden
dormits.
El trenc
d’alba parteix el firmament en dos, donant-li la benvolguda al dia. Casilda
esta a soles en la habitació, mirant per la finestra l’eixida del sol. Es queda
submergida en el paisatge i no escolta a Julio, que acaba d’entrar en
l’habitació. Porta un gran ram de flors, fetes per ell, amb paper, com li havia
ensenyat Casilda.
- Bon dia
Casil – diu Julio donant-li les flors.
- Gràcies...
son molt boniques. Qui me les envia? – pregunta desconcertada.
- Son de la
meua part Casil – diu estranyat – les he perfumat amb eixa fragància de lotus
blanc que tant t’agrada. Que et
pareixen?, m’han quedat bé?. Més val que digues que si, per que porte quatre
dies fent-les - diu orgullós.
- Son
preciosíssimes - diu olorant les flors – Però una pregunta, tu qui ets? – diu
amb expressió seriosa.
Julio es
queda mut. El seu temor s’ha fet realitat. Unes fines llàgrimes, tan fines que
Casilda no las veu, cobreixen la seua cara – Jo – pensa – Jo – ensorra
l’angoixa – sóc el teu infermer – diu acabat.
Casilda
somriu i diu - Doncs no calia falta que feres açò per a mi, però gràcies de
totes les formes. Eres un xic molt amable.
Julio no el
pot aguantar i es posa a plorar com un nen que ha perdut el que més estimava.
Casilda, perplexa, deixa les flors en el llit i li abrasa, calmant-lo, com si
fora el seu xiquet.
Me suena haber leido este relato en otra parte...
ResponderEliminarEs una historia muy triste, pero que pasa mucho por desgracia, aunque tambien tiene su parte bonita :)